Inicio Buenos Aires La Rambla Los poetas Foro poético

 
LA RAMBLA
 

Foro Poético
 
Libro de visitas  
Enlaces  
 

un paseo singular

 







A LA RAMBLA CON AMOR



Enjaulada de pájaros y volada de niños,
y coqueta de selva y desnuda de rosas…



Cuando un viejo se acerca y te mira,
cuando un loco te baila y te toca,

cuando rompe un sonámbulo el sueño
y despierta a tu luz que convoca,

cuando bebe un milagro en la fuente
la penúltima novia,

o te arrima un silencio el bohemio
recostado de gris en tu sombra,

o se va de tragedias el otro
a un suicidio de estrellas remotas,

o te invaden senyeres de gritos:
catalanas columnas heroicas,

cuando vienen muchachos a verte 
con cuadernos y risas y estrofas,

cuando todos te buscan el paso
protector de tus tibias baldosas,

se te nota el orgullo en el aire
y un trocito de madre, se nota.

Y te vas despacito hacia el mar
clandestina de luz y de historias,

mientras vuelan en blanco homenaje
cuatro rojas gaviotas,

y un poeta te escribe la falda
y un pintor te da un beso en la boca,

y en tu piel se conjugan a un tiempo
la humareda, la fiebre y la lógica.

Enjaulada de pájaros y volada de niños,
y coqueta de selva y desnuda de rosas…


CHE RAMBLAS


 


Porque tenés, che, Ramblas, algo de mis calles Buenos aires y de aquella bohemia de café y cigarrillo que junto a los amigos nos marcaron  el tiempo; porque sos el paseo necesario donde vienen a mirarse los que acaso se suicidarán mañana; porque te va el amor de los adolescentes que se besan, y te va la ternura de la madre que acuna su ilusión en tus rincones infantiles, y te va la tristeza de los viejos a solas, negándose a dejarte antes de regresar a la pensión a morirse sin testamentos; porque te abrís en flores cuando comienza el día; porque las señoras que enfilan al mercado se llevan un pedazo de vos para hacer más humanas las sobremesas; porque el estudiante te trae la angustia de sus exámenes y te pide consejos; porque sos el equilibrio salvador del borracho que cruza en chanfle la diagonal de tus baldosas; porque no prohibís a nadie su locura y su estilo; porque sos anfitriona del smoking de gala en el Liceo, o de la mochila imberbe del trotamundos que viaja hacia ninguna parte con un ticket invisible; porque te jugás por los pájaros y se te adivinan las rabiosas ganas de hacer añicos las jaulas y volar ¡volar! hasta el horizonte inmenso de tu libertad; porque te necesitan los portafolios de los navegantes a crédito y los buscadores de jornales con su lectura impaciente de los diarios; porque  sos catalana y noble como la copa más alta de tu último árbol; porque tenés historias de bombardeos y de pintores; porque hubo héroes que se quedaron muchas noches velando tu intemperie; porque te mojan con mangueras y con lágrimas y te surcan bomberos y tartanas, bicicletas audaces, turistas boquiabiertos; porque te entregás a todos sin reservas, abierta y sensual, como un vientre protector de todas las tormentas; porque sabés quién te viene a bailar, quién te acude hecho polvo, quién se acerca para decirte en secreto sus temores; porque sos un oasis donde los náufragos de la ciudad salvan sus cansancios y sus grises rutinas; porque a vos hay que amarte como a la vida, como a la muerte.


Por eso estoy con vos, che, Ramblas. Mis poemas y mi piel te convocan y buscan. Si alguna vez te dejo, si alguna vez mis ojos te alejan en distancias, no perderé tu sombra: te llevaré en la sangre.


 


 


CHE RAMBLES


 


Perquè tens, che, Rambles, quelcom dels meus carrers de Buenos Aires i d`aquella bohèmia de café i cigarreta que juntament amb els amics van marcar-nos el temps; perquè ets el passeig necessari on vénen a mirar-se els que potser es suicidaran demà; perquè és teu l`amor dels adolescents que es besen, i és teva la tendresa de la mare que gronxa la il.lusió en els teus racons infantils, i és la teva tristor dels vells tot sols, negante-se a deixarte abans de tornar a la pensió a mori-se sense testaments; perquè t`obres en flors quan comença el dia; perquè les senyores que enfilen cap al mercat s´enduen un tros de tu per a fer més humanes les sobretaules; perquè l´estudiant et porta l´angoixa dels seus examens i et demana consells; perquè ets l´equilibri salvador del torrat que travessa de cantó la diagonal dels teus rajols; perquè no prohibeixes a ningú la seva bogeria ni el seu estil; perquè ets l´amfitriona del smoking de gala en el Liceu, o de la motxila imberbe del rodamón que viatja cap enlloc amb un tiquet invisible; perquè apostares pels ocells i se t´endevinen les rabioses ganes de fer bocins les gàbies i volar, volar! fins l´horitzó inmens de la teva llibertat; perquè et necessiten les carteres dels navegants a crèdit i els cercadors de jornals amb la seva lectura impacient dels diaris; perquè ets catalana i noble com la capçada més alta del teu darrer arbre; perquè tens històries de bombardeigs i de pintors; perquè va haver-hi herois que romangueren moltes nits vetllant la teva intempèrie; perquè et mullen amb mànegues i amb llàgrimes i et solquen bombers i tartanes, bicicletes audaces, turistes bocabadats; perquè et lliueres a tots sense reserves, oberta, sensual, com un ventre protector de totes les tempestes; perquè saps qui vé a ballar-te, qui se´t acosta fet pols, qui acudeix per dir-te en secret els seus temors; perquè ets un oasi on els nàufrags de la ciutat salven cansaments i grises rutines; perquè a tu se t´ha d´estimar com a la vida i com a la mort.


Per això estic amb tu, che, Rambles. Els meus poemes i la meva pell et convoquen i et cerquen. Si algun cop et deixo, si alguna vegada els meus ulls t´allunyen en distàncies, no perdré la teva ombra: et portaré en la sang.


 


 
 © Copyright Eduardo Mazo 2002